Qui sóc
XAVIER RAVENTOS
El hierro, representa el Quijote que todos llevamos dentro. La lucha contra la dureza. El esfuerzo ha de ser por algo, aunque no, por esto, ha de ser por lo que las demás personas consideren necesario y normal. Allí donde los otros ven eso: hierros viejos, yo veo mis molinos de viento, mis sueños, mis ideas, en definitiva : mis obras.
Así como el Quijote, sale en busca de aventuras, yo salgo a descubrir el espíritu del hierro. De mis hierros.
Cada encuentro con nuevo material, es el inicio de una nueva aventura, de un nuevo descubrimiento.
Tengo que ver, que escuchar lo que me dicen estos hierros, para así poder realizar la interpretación que me llevara, sin dibujo, sin boceto previo, a una nueva aventura, a un nuevo descubrimiento. A plasmar las sensaciones que me produce.
Como un vidente, que va captando retazos de una “realidad”, pretendida o falsa, yo, intuyo su espíritu, su esencia. Su fuerza me da mi fuerza, me seduce con su esencia, su color, su tacto, y tengo necesidad de tocarlo, forzarlo, moldearlo, y lo que es más importante: DISFRUTARLO
XAVIER RAVENTÓS
Xavier Raventós (Barcelona, 1951) és fill de l'època de la imatge, tant pel que fa al cinema com a la fotografia. Des de petit acostumà els ulls a
veure l'entorn humà com una successió de fotogrames als que la mirada havia de donar sentit per a que els instants lliguessin i establissin el batec de la sang. Es va fer fotògraf i de tant
observar el moviment a través del visor ha esdevingut escultor de ferro amb objectes i material trobat.
Les màquines i els estris que els humans hem anat inventant per a fer més fàcil la nostra activitat febril, són en essència molt semblants a nosaltres pel que fa a les habilitats dels cossos. Els
que en saben, han reproduït mans, braços, cames i peus. Fins han arribat a crear amb els motors tota mena de cors, molt més potents i segurs que els dels éssers vius. I posats a fer, han arribat
a establir una mena de circuits nerviosos -l'electrònica- que disposen de memòria i poden prendre iniciatives. Això és el que ara ens fa por que s'escapi del nostre control, encara que hem de
pensar que si som prou intel.ligents per a crear robots que semblen intel.ligents, sempre anirem pel davant. A condició, això sí, de mantenir el principi de que l'esperit és superior a la
matèria.
Això és, precisament, el que fa Xavier Raventós amb les seves escultures. Realitzades en el seu taller de Rabós de l'Empordà. Per això penso que sense la tramuntana, que afina
l'enginy dels que saben resistir-la malgrat ésser un vent que enterboleix les ments, no hauria arribat pas a donar tant exacte sentit humà a les seves realitzacions. Els ferros i la tramuntana es
troben i del diàleg que estableixen han nascut parelles que s'estimen, dones de gel, abraçades a l'aigua, animals que vetllen i éssers que han de néixer. El vent dóna carn a les estructures de
ferros soldats. Les barrines que són els ulls de Xavier Raventós perforen, però a la vegada fan que sorgeixi l'afirmació de que la creativitat és font de nova vida.
Text de Josep Maria Cadena.
